Bye Bye America!

Aquest post no sé quan el penjaré però no serà avui ni tampoc demà, quan arribi a casa. Ara mateix estic a l’aeroport de Detroit deixant enrere aquesta aventura de ser au-pair als Estats Units. Estic esperant per embarcar i encara no em crec que me’n vagi a casa. Que demà dormiré al meu llit i em llevaré a casa meva i que no sentiré els nens fen escàndol al pis de dalt. Avui ha arribat la nova au-pair de la meva nova família i m’ha recordat a mi quan vaig arribar a Michigan i pensava: quines ganes de tornar a començar amb una altra família... Millor haver-me’n anat a casa ja... no sabia l’equivocada que estava. Aquests últims mesos de la meva vida no els canviaria per res del món. Tot i així, sento que aquesta etapa ja s’ha acabat i ja tinc ganes de tenir una feina normal amb adults! A més, jo no em perdo la carn d’olla per res del món! Ha estat dur no enviar alguns e-mails dient: torno demà!!!! Però crec que valdrà la pena després de veure algunes de les vostres cares. M’han quedat algunes coses pendents per aquí com ara alguns viatges però espero tornar quan tingui l’oportunitat. Divendres vaig fer la meva ‘despedida’ en un bar. Els meus amics es van presentar amb globus que certament eren més adequats per una festa d’aniversari, però el que compta és la intenció! Va estar bé veure totes aquestes cares juntes i em va envair un sentiment de tristesa pensant que la majoria no les tornaria a veure mai més. Diumenge vaig anar a Greenfield Village, que és com un Port Aventura de com eren els Estats Units fa uns dos-cents anys. Ooooooooooooh! 200 anys! Home, feia gràcia perquè semblava que et passegessis pel poble de la Dra. Queen i la gent anava vestida com a la casa de la pradera. En una de les cases hi havia Santa Claus al balcó que anava dient: Merry Christmas Kate! Merry Christmas Ben! Merry Christmas Nick! I jo dic: mira el tio, que va dient noms a l’atzar i algun o altre deu encertar. Però després em vaig adonar que tenia dos ajudants que, a lo James Bond, portaven un micròfon amagat a la màniga i li anaven xivant els noms que els pares els hi deien. Perquè veieu que es prenen el Nadal en serio aquesta gent. Als centres comercials també tenen el seu Santa Claus particular enmig de grans castells de cartró, i es cobren $5 com a mínim per foto. I res, després de viure als EUA he de dir que com al nostre país en lloc i que no tenim res a envejar a aquesta gent. Jo tenia plans de passar el meu Nadal i cap d’any a l’americana però el meu contacte amb aquesta terra es reduirà a Internet a partir d’ara. Quan la gent em pregunta què faré quan torni a casa, els miro i els hi dic que no en tinc ni idea però estranyament no estic preocupada. El temps dirà, perquè aquesta aventura s’acaba aquí però la vida continua i n’és plena d’aventures per emprendre. Bye Bye America!

It's Christmas time

Si l’únic que em quedava era esperar que arribés la neu, ara ja ho tinc tot fet. Avui he sortit al carrer i tot estava cobert d’un blanc immaculat. Els carrers, els cotxes, les bústies, les cases... ara sí que sembla que estigui en una d’aquestes pelis de Nadal i que en qualsevol moment la Jennifer Anniston i el Matthew Mcconaughey sortiran per la porta després d’haver anat a veure els pares d’ell, o potser els d’ella, i de conèixer el germà gai i la germana superdotada (els papers són intercanviables). Les cases, també com a les pelis, estan decoradíssimes i no n’hi ha ni una (bueno, les dels jueus potser...) sense el seu arbre amb mil figuretes. I per acabar-ho de rematar a la ràdio només sonen cançons de l’estil ‘Let it snow, let it snow...’ o ‘that’s the most wonderful time of the yeeeeeeeeear!!!’ Tot i que queda poquíssim per Nadal, des d’aquí no se sent de la mateixa manera. Potser perquè els qui tenen vacances són els nens i no jo i perquè qui hauria de tenir al meu voltant és la meva família. A aquestes alçades toca fer valoració de l’any que deixo endarrere i de la vida aquí als Estats Units. I és que en aquest any m’ha passat de tot: m’he sorprès com mai, he estat molt trista, molt contenta, he plorat, he rigut... m’ha sortit la meva primera cana (arrrrrrrrrrrggggh), he entès perquè als americans els agrada tant Europa, he fet barbacoes, assistit a partits de futbol americà, beisbol, hockey i basquet, he descobert qui són Hanna Montana o Selena Gómez, m’he acostumat als cotxes automàtics i a les milles, m’he passat el dia treballant amb nens (m’ho diuen i no m’ho crec), he ballat més hip hop que mai, he començat una col•lecció de monedes de quart de tots els Estats (la meva única col•lecció després de deixar els clauers quan tenia 14 anys), m’he banyat en llacs 'apestosos', he menjat entrepans de mermelada i mantega de cacahuet, he conegut gent que mai oblidaré... i no sé com, m’he vist a mi mateixa estimant aquestes tres personetes que tinc al meu càrrec. No sé, potser se m’està empegant el savoir fair dels americans i m’estic tornant una sentimental però què coi, estem a Nadal. Bones festes a tothom! Des de Michigan con amor...

Thanksgiving Day

Quan un dia normal, portant les nens al cole, se’t creua un gall dindi pel carrer, al•lucines. Però després d’uns segons de desconcert t’ho prens com una senyal del més enllà de que estàs a punt de viure el teu primer dia d’Acció de Gràcies. I no és conya, el gall dindi va creuar la carretera tan tranquil, com qui va a comprar el pa a cal Timbaler. Es tracta d’una de les festes més populars als Estats Units que bàsicament consisteix en reunir-se amb la família i sopar ‘turkey’ a les 4 de la tarda! Sembla una tradició pròpia del nostre país però la principal diferència es troba en que, si nosaltres no ens aixecaríem de la tarda fins quatre hores després d’haver començat a menjar, ells ho enllesteixen amb mitja hora-una hora. En asseure’ns tots ens vam agafar de les mans i un per un, vam donar gràcies per alguna cosa. aquí podies esplaiar-te el que volguessis. I després a atacar el gall dindi, les patates, pèsols, moniatos(?)... i la tarta de carbassa, el pa de carbassa, les galetes de carbassa...i fins aquí l’apassionant tradició d’Acció de Gràcies. L’endemà vam fer excursió nocturna a Ann Arbor. Vam anar a un bar-club a l’estil ‘Bosc de les fades’ amb diferents ambients i envoltats de gent que havia deixat de ser universitària feia molt de temps. Al final de la nit vam descobrir un karaoke a l’últim pis així que no vam poder anar-nos-en sense deixar la nostra empremta llatina. Sí senyors, vam cantar la Macarena a un karaoke de Michigan. Segons el llibret, la cançó és d’uns tal ‘los del Mar’ i potser per això la lletra era en anglès. Mentre jo intentava llegir sense gaire èxit el que anava sortint a la pantalla, la ‘colega’ anava repetint l’estribillo incessantment. Lo millor? Veure tots els americans a la pista sabent-ne tots els passos.

College

No sé si sabeu que aquest trimestre estic fent un curs d'antropologia al college. Després de fer-ne un d'anglès amb tot d'iraquians que no s'enteraven de res, vaig decidir fer un pas més i apuntar-me a un curs amb americans. Ja vaig començar el curs amb mal peu el dia que vaig volere assegurar-me de quan començava i em vaig adonar que ja se m'havia passat l'arròs. Em va entrar un pànic increïble en pensar que m'havia perdut una classe i ja no m' "enteraria" de res. En aquell moment no sabia la sort que havia fet perquè, quan vaig arribar el segon dia de classe i vaig triar una taula al costat de la paret per no ser molt visible i prop de la porta per si havia de sortir corrent, vaig adonar-me que tothom s'havia preparat un article que havien de comentar a classe. Els que no hi havíem anat el primer dia només dèiem 'passo' i ens quedàvem tan amples. Tot i així, pensar en una possible exposició oral em posava els pèls de punta, així que vaig decidir esborrar-me de la classe i apuntar-me a alunga cosa més fàcil com frrancès o ping-pong. El termini pels canvis ja s'havia acabat així que no vaig tenir més remei que quedar-me... Els primers dies anava a classe amb una sensació de nàusea constant a l'estómac i vaig sorprendre'm a mi mateixa resant perquè el profe no em preguntés res. Però a mesura que els dies han anat passant, els meus nervis ja s'han relaxat i puc mirar al profe als ulls quan fa preguntes a classe. Això sí, ningú ha sentit la meva veu encara. Però almenys soc de les poques persones que no fa sudokus, està al facebook o beu Coca-Cola a classe, cosa que penso que el profe deu agrair. Els exàmens són més fàcils del que em pensava i és que, confirmant el tòpic, el nivell acadèmic no sembla molt alt. El meu número d'amics a classe es redueix a zero. La gent no sembla molt interessada en fer vida social i jo tampoc soc la persona més simpàtica del món en anglès així que res, es perden una amiga cool d'Europa, que sempre muda molt.

Party bus

Una au-pair sudafricana va decidir llogar un bus per celebrar la seva ‘despedida’. La idea és que el bus ens passi a buscar a tots i ens porti de festa pels locals de la zona i així ningú ha de conduir. Com dic, aquesta és la idea... perquè quan el bus va arribar a casa meva (després d’esperar-lo durant 2 hores) semblava més una tómbola que un vehicle que ens hagués de portar en lloc. Era un bus escolar de color groc amb llums i música i seients a costat i costat. La gent, a dins, feia cara d’haver començat la festa molt abans i vull pensar que es passaven tanta estona pel terra per lo que es movia... La veritat és que jo només vaig baixar del bus per anar al lavabo, i és que no crec que hagués trobat un espectacle com aquell en cap local. A cada parada anàvem perdent gent pel camí i apareixia gent nova que se sumava a la festa. La nit va anar avançant i l’alcohol escassejant, de manera que la gent va començar a dedicar-se a robar begudes dels altres, fos el que fos. Jo en sé d’una que encara busca les seves cerveses sense alcohol... Quan el bus-disco em va deixar a casa em vaig quedar mirant-lo mentre s’allunyava, veient les seves llums cada cop més petites i la música més fluixeta,i preguntant-me si allò era real o havia estat tot un miratge. ‘Ver para creer’.

Halloween

Halloween o com vestir-se com una ‘pilingui’. Aquest és el títol oficial d’aquest post, però ocupava massa i trencava la línea de títols en anglès. Halloween, pels que tenen més de 16 anys, es redueix a buscar-te una disfressa, posar-te-la i sortir de festa. Com el Carnestoltes de tota la vida, vaja, però amb les cases decorades amb carabasses diabòliques, tombes i cadàvers. Molt alegre tot plegat. Nosaltres vam anar a un local que era una antiga església. El pla pintava bé fins que vam entrar a dins i vam trobar-nos la gent més xunga de la zona. Com si a Barna decidíssim sortir per Malalts de festa. ( Val, ara estic sent injusta perquè no hi he anat mai però ja sé que m’enteneu per on vaig…perdoneu si algun de vosaltres és assidu). Només entrar em vaig adonar que era de les més tapades del local. Fos quina fos la disfressa i el perímetre de les noies, totes portaven vestits dos talles més petits. Una tia anava directament amb calces i sostén. Tal qual, tu… jo vaig deduir que anava de Heidi Klum a la desfilada de Victoria Secret del 2006. O això o no es volia gastar pasta en la disfressa. Però per això sempre pots arreplegar quatre draps i disfressar-te de hippy, com s’ha fet tota la vida. No sé, potser és que m’estic fent gran… els nens van començar el Halloween al cole, o això vaig deduir quan vaig arribar a l’escola de les nenes i tots anaven disfressats menys les meves. A mi ningú m’ha dit res! Li vaig dir la mestra amb cara de pena… i clar, vaig haver de tornar a casa a buscar les disfresses de Bella i Blancaneus perquè les nenes no es convertissin en les marginades de la classe. El dia 31 al vespre van arribar tots emocionats amb una bossa plena de dolços cadascun, i nosaltres, que estàvem mirant una peli a casa meva, ens vam dedicar a robar-los tot el que vam poder. Més que res perquè no els fessin mal…

My red truck

No sé com encara no us he parlat d’un dels objectes que ha passat a ser gairebé una de les meves senyes d’identitat aquí: el meu cotxe. El meu gran Chevrolet automàtic, sense direcció assistida. M’encanta. Potser perquè segueix la línea del meu Opel Omega… gran cotxe ‘recuerdo de lo que fue algún día…’. La nostra relació anava sobre rodes (‘xiste’) fins la setmana passada que un seguit d’esdeveniments van truncar la nostra relació. Primer de tot, la meva host mom em va fer saber que s’acabava d’assabentar que sense el carnet de conduir de l’estat de Michigan, l’assegurança no em cobria. Això després de 6 mesos conduint el cotxe i portant els nens a tot arreu. Ah, molt bé... I si per aquest motiu he de vigilar més fins que tingui el carnet, la setmana passada anava conduint tranquil•lament quan de sobte, en una rotonda, el volant es va com bloquejar i gairebé no girava. Vaig utilitzar els meus forts braços per girar-lo tant com podia per no sortir de la carretera i més ho menys ho vaig aconseguir, envaint l’altre carril però. Per sort ja estava gairebé al meu destí però encara em quedava fer un gir de 90 graus a l’esquerra. En aquest moment el pànic ja em corria per tot el cos i un cop més vaig intentar girar el volant, que seguia resistint-se, a tope. Aquest cop el cotxe va girar costosament pujant damunt de la vorera. Per sort ja havia arribat, així que vaig poder deixar el meu cotxe fins que van venir a recollir-lo. Dos dies després, quan el meu petit vermell ja estava arreglat, anava conduint quan de sobte el tio para de funcionar. No tenia gas! El cotxe només tirava per inèrcia i miraculosament estava just al costat d’una gasolinera, així que vaig conduir-lo directament fins al sortidor. Tot hagués sigut perfecte si no fos per la petita rampa que hi havia a l’entrar a la gasolinera. El cotxe es va quedar a uns 4 metres del sortidor. Vaig baixar del cotxe, vaig entrar a la gasolinera i li vaig explicar al senyor la meva vida. No li va quedar més remei que ajudar-me a apropar-lo per omplir el dipòsit i així vaig poder continuar la meva via. Sembla que de moment hem fet les paus, però em fa por que la neu torni a distanciar-nos.